Tres castellonencs i un valencià, els primers “Finishers” de Monte Perdido Extrem Non-Stop.
Com diuen els guardes del Refugi de Pineta, hem segut els primers en guanyar-nos l’entrepà de mortadela.
La Monte Perdido Extrem és una travessia que li pega la volta al Monte Perdido, passant per varis refugis de muntanya. Normalment els muntanyers, fan aquesta travessia en 3 dies. L’organització, a més de la travessia, dona també l’opció de fer-la en modalitat Non-Stop, en menys de 22 hores, tot un repte. Organitzar una cursa, al transcòrrer la ruta per dins del Parc Nacional d’Ordesa, no és possible. Per això des de juny fins a setembre, la “cursa” es pot fer quan es vullga. A mesura que la gent la vage fent, l’organització anirà confeccionant una classificació.
Nosaltres vam anar quatre companys, Lucas Boix de Sueca (Club La Faixa), José Valls de Borriol (C.M. La Pedrera), David Mundina de Sant Joan de Moró (Running Team Trangoworld, i patrocinat per Ajuntament de Moró, Rte. Can Bou i Pub Tropical) i jo, Vicent Peris d’Atzeneta del Maestrat (Running Team Trangoworld).
El recorregut és dur, bonic, tècnic, exigent,..….en definitiva EXTREM, ESPECTACULAR.
En principi té 47 km., però com que encara queda neu a les cotes més altes del recorregut, nosaltres vam tindre que fer la variant llarga, per a no passar per Tucarroya i per la Punta de las Olas, ja que en aquestos trams quedava gel, i en material lleuger per a córrer, els guardes ens van aconsellar fer aquesta variant de 52 km. A més ens vam perdre en la zona de Gavarnie, on vam pillar molta boira per baix dels 1.800 metres. Vam estar 1h20’ fora de la ruta, fent al final uns 61 km. El desnivell positiu va ser de 4.030 m. i l’acumulat 8.060 m.
El recorregut inclou 2 quilòmetres verticals. Un d’eixida en un ascens de 1.190 m. fins a Puerto Nuevo o Lera. I un altre des de l’Hotel du Cirque de Gavarnie fins La Brecha de Rolando, en un ascens de 1.210 m. També una altra pujada des de Fonblanca fins al Collao de Pineta de 750 m. I una baixada kamikaze final de 1.150 m. que té de tot: trams de roca, pedra solta, trams per a destrepar, bosc. És una flipada de recorregut, on lo que menys hi ha, és terreny còmode per a córrer.
De tota la ruta, per a mi el millor tram és el que va des de l’Hotel du Cirque de Gavarnie fins a Casteret. Ací tenim un dels quilòmetres verticals dels que parlàvem abans, on anàvem seguint la denominada “Alta Rura Pirenaica (HRP)”, per la espectacular pujada de Les Escalettes. Llàstima de la boira que hi havia, ja que les vistes de Gavarnie des d’ací, ens van dir al refugi que són les millors de la ruta. Àngel, guarda del refugi ens va dir: “Os habéis perdido las mejores vistas. No te das cuenta de la majestuosidad de la cascada de Gavarnie y de sus paredes (hi han parets verticals de 1.500 m.) hasta que ves la cascada entera con personas al pie de la misma. En invierno, Gavarnie es sobrecogedor, es el valle del silencio y de la muerte”. Aquestes paraules se m’han quedat gravades.
Aquesta pujada de la que parle acaba a La Brecha de Rolando. Als últims 250 m. d’ascensió per arribar a La Brecha, hi havia molta neu, i ens vam tindre que posar els crampons per a sabatilles que portàvem. I el tram que hi ha des de la Brecha fins a Casteret passant per el Paso de Los Sarrios es espectacular.
Els refugis per els que passa la ruta són: Pineta, que és el d’eixida i arribada i on el tracte que ens van donar els guardes va ser inmillorable, Espuguettes i Sarradets en territori francés, i el més que conegut refugi de Góriz, als peus del Monte Perdido i un dels refugis més transitats del Pirineu.
Finalment el temps que vam emplear en fer la ruta va ser de 12h26’. En principi teniem pensat fer unes 10 hores, però el temps que vam estar perduts i el no conéixer el recorregut i els dubtes que això et fa tindre en alguns llocs, van fer aumentar aquest temps inicial. Ara que ja coneixem la ruta i que ja hem disfrutat d’ella, ja estem pensat en tornar l’any que ve a fer un bon crono, sense perdre’s, sense dubtes, no fent quasi gens de temps als refugis i sense càmera de fotos. En definitiva, a la feina, com a qualsevol altra cursa. Però això serà l’any que ve.
Podeu vore les fotos que vam fer al següent enllaç:
Com diuen els guardes del Refugi de Pineta, hem segut els primers en guanyar-nos l’entrepà de mortadela.
La Monte Perdido Extrem és una travessia que li pega la volta al Monte Perdido, passant per varis refugis de muntanya. Normalment els muntanyers, fan aquesta travessia en 3 dies. L’organització, a més de la travessia, dona també l’opció de fer-la en modalitat Non-Stop, en menys de 22 hores, tot un repte. Organitzar una cursa, al transcòrrer la ruta per dins del Parc Nacional d’Ordesa, no és possible. Per això des de juny fins a setembre, la “cursa” es pot fer quan es vullga. A mesura que la gent la vage fent, l’organització anirà confeccionant una classificació.
Nosaltres vam anar quatre companys, Lucas Boix de Sueca (Club La Faixa), José Valls de Borriol (C.M. La Pedrera), David Mundina de Sant Joan de Moró (Running Team Trangoworld, i patrocinat per Ajuntament de Moró, Rte. Can Bou i Pub Tropical) i jo, Vicent Peris d’Atzeneta del Maestrat (Running Team Trangoworld).
El recorregut és dur, bonic, tècnic, exigent,..….en definitiva EXTREM, ESPECTACULAR.
En principi té 47 km., però com que encara queda neu a les cotes més altes del recorregut, nosaltres vam tindre que fer la variant llarga, per a no passar per Tucarroya i per la Punta de las Olas, ja que en aquestos trams quedava gel, i en material lleuger per a córrer, els guardes ens van aconsellar fer aquesta variant de 52 km. A més ens vam perdre en la zona de Gavarnie, on vam pillar molta boira per baix dels 1.800 metres. Vam estar 1h20’ fora de la ruta, fent al final uns 61 km. El desnivell positiu va ser de 4.030 m. i l’acumulat 8.060 m.
El recorregut inclou 2 quilòmetres verticals. Un d’eixida en un ascens de 1.190 m. fins a Puerto Nuevo o Lera. I un altre des de l’Hotel du Cirque de Gavarnie fins La Brecha de Rolando, en un ascens de 1.210 m. També una altra pujada des de Fonblanca fins al Collao de Pineta de 750 m. I una baixada kamikaze final de 1.150 m. que té de tot: trams de roca, pedra solta, trams per a destrepar, bosc. És una flipada de recorregut, on lo que menys hi ha, és terreny còmode per a córrer.
De tota la ruta, per a mi el millor tram és el que va des de l’Hotel du Cirque de Gavarnie fins a Casteret. Ací tenim un dels quilòmetres verticals dels que parlàvem abans, on anàvem seguint la denominada “Alta Rura Pirenaica (HRP)”, per la espectacular pujada de Les Escalettes. Llàstima de la boira que hi havia, ja que les vistes de Gavarnie des d’ací, ens van dir al refugi que són les millors de la ruta. Àngel, guarda del refugi ens va dir: “Os habéis perdido las mejores vistas. No te das cuenta de la majestuosidad de la cascada de Gavarnie y de sus paredes (hi han parets verticals de 1.500 m.) hasta que ves la cascada entera con personas al pie de la misma. En invierno, Gavarnie es sobrecogedor, es el valle del silencio y de la muerte”. Aquestes paraules se m’han quedat gravades.
Aquesta pujada de la que parle acaba a La Brecha de Rolando. Als últims 250 m. d’ascensió per arribar a La Brecha, hi havia molta neu, i ens vam tindre que posar els crampons per a sabatilles que portàvem. I el tram que hi ha des de la Brecha fins a Casteret passant per el Paso de Los Sarrios es espectacular.
Els refugis per els que passa la ruta són: Pineta, que és el d’eixida i arribada i on el tracte que ens van donar els guardes va ser inmillorable, Espuguettes i Sarradets en territori francés, i el més que conegut refugi de Góriz, als peus del Monte Perdido i un dels refugis més transitats del Pirineu.
Finalment el temps que vam emplear en fer la ruta va ser de 12h26’. En principi teniem pensat fer unes 10 hores, però el temps que vam estar perduts i el no conéixer el recorregut i els dubtes que això et fa tindre en alguns llocs, van fer aumentar aquest temps inicial. Ara que ja coneixem la ruta i que ja hem disfrutat d’ella, ja estem pensat en tornar l’any que ve a fer un bon crono, sense perdre’s, sense dubtes, no fent quasi gens de temps als refugis i sense càmera de fotos. En definitiva, a la feina, com a qualsevol altra cursa. Però això serà l’any que ve.
Podeu vore les fotos que vam fer al següent enllaç:
I en poc dies faré una crònica més extensa, en més detalls que estarà al blog de baix.
Salut i muntanya.
ATOPEEEEEEEEEE !!!
Salut i muntanya.
ATOPEEEEEEEEEE !!!
No hay comentarios:
Publicar un comentario